El sistema
d’explotació tradicional lligat al mas té com a característica principal el fet
que aquest constitueix una empresa econòmica diversificada i, per tant, amb una
estructura complexa que permet d’aconseguir, d’una banda, els productes suficients
perquè subsisteixi la família explotadora, i de l’altra, uns excedents que
poden entrar a la via comercial. La diversitat estructural de l’explotació es
manifesta en el paisatge que comporta fonamentalment la casa, voltada de camps
i situada en un indret planer. Gradualment i, a mesura que augmenta el pendent,
trobem plantacions d’oliveres i vinyes, brolla dedicada a pastura i una gran
massa forestal als vessants abruptes. Aquesta organització nuclear de l’espai
provoca una degradació mínima i controlada, ja que l’ecosistema és madur.
Tot allò que es
podia obtenir d'una matèria primera propera era transformat al mateix lloc on
es trobava el material. Així, coure en forns per fer calç, guix, rajoles, era
un treball que destacava junt a altres com treballar en pedreres, carboneres,
recol·lectar fruits i mel, netejar el
bosc, fent gavella i feixos, llenya podant als pins per vendre a forns de pa,
tallar i desemboscar, caçar, entre d’altres.
Eren tasques que
es realitzaven durant les temporades en les quals hi havia menys feina al camp
i representava per a algunes masies una activitat de caire estacional,
realitzada anualment per augmentar els migrats ingressos del treball agrícola.
Així doncs, si la
masia tenia indrets calcaris es fabricava calç, si tenia terrenys argilosos
s’alçaren les teuleries i el bosc actuava com a productor de matèria
energètica.
Altrament,
existia una demanda de calç i de rajoles que possibilitava la seva
comercialització i feia rendible aquesta producció donats els seus diversos
usos o aplicacions.
El propietari del
mas llogava, per fer calç, un calciner encarregat, assalariat expert per coure
calç, i un altre per dirigir el treball a la pedrera, on la dinamita exigia
precaucions. Per fer rajoles i teules llogava un encarregat rajoler, i els
altres treballadors, a més del propietari, solien ser homes de la casa per
treballar al bosc fent llenya, a la pedrera, fer terres, pastar el fang, omplir
motlles, etc.
Així doncs,
aquesta indústria florí en diversos indrets fins ben entrats els anys
cinquanta del segle passat, quan noves tecnologies donaren resposta a les
necessitats que fins aleshores cobrien els calciners o
rajolers.
És aquesta una feina relacionada, d'alguna manera, amb els carboners, ja
que les branques i els troncs que aquests darrers desestimaven per massa prims
a l'hora de fer el carbó, s'aprofitaven per fer feixines, barrejant-hi
romanins, argelagues i d'altra brosta, lligades amb cordes d'espart, per als
forns de calç. També els forns de pa necessitaven feixos o feixines,
anomenats costals, però aquests
només contenien branca, generalment de pi. Per anar bé, la llenya havia de ser
somalla (mig seca). Els feixos es guardaven drets i uns s’apuntalaven als altres.
Es comptaven per càrregues, de quatre feixos cadascuna. Per un forn de calç les
necessitats tèrmiques eren: per coure
100 tones de pedra calcària es necessitaven unes 170h i es consumia 500
càrregues de llenya (60.000Kg) i en sortien 50 tones de calç viva, aproximadament. Pels forns de rajoleria, el
temps de cuita també sol ser d’una setmana. Mentre la llenya va ser font
d‘energia habitual, els boscos estaven nets de sotabosc i sense llenya seca, de
manera que els incendis forestals eren gairebé inexistents.
FORNS DE CALÇ
LA CALÇ
Aquest
conglomerat va ser el material essencial de les
construccions i d’altres usos des de l’antigor, atès que ja era
utilitzat per les civilitzacions mediterrànies fa 3.000 anys, a més de les
dinasties xineses i l’antic Egipte. Tot i que es desconeix exactament el primer
moment de la seva utilització com a material de construcció, aquest fet
s'atribueix als grecs.
Aquell producte
ancestral era el que ara anomenem la “calç de llenya”, basat en la cocció de la
pedra calcària per l’acció directa del foc.
La calç és
l’element essencial en l’anomenat morter de calç, juntament amb la sorra i
l’aigua, i es considera el lligant més antic després del guix.
Va ser
indispensable fins que fou substituïda pel ciment, ja que va ser el conglomerat
més eficaç emprat per unir materials i protegir superfícies. És un conglomerat
hidràulic utilitzat bàsicament per fer morter per a la construcció de les
parets, unint les pedres o peces de ceràmica. Es caracteritza per la seva
plasticitat més que per la duresa i resistència.
Aquella calç de llenya
es presentava en forma de terrossos de pedra blanca que, un cop dissolts en
aigua, desprenen calor. A més de servir per fer-ne morter, també s’utilitzava
per arrebossar les façanes i emblanquinar les cases. Servia, a més, per
impermeabilitzar les cisternes i els safarejos. També tenia un ús decoratiu,
industrial i agrícola, per ensulfatar les plantes contra les plagues, adobar
les pells, desinfectar l’aigua, per estucar, emblanquinar... Era norma en
temps de malalties i pestes enterrar els animals en sots coberts de calç per
evitar la propagació de la malaltia. Combinat amb la proporció justa
d’antracita servia per fer carbur.
De la mateixa
manera que amb el foc s'obtenen metalls fonent els minerals, es va comprovar
com en coure roques calcàries (CO3Ca) s’obtenia un producte blanc,
sòlid i pastós que s’anomena calç viva (CaO). La calç viva se submergeix en
aigua fins a la completa hidratació ((OH)2Ca) i s’obté la calç apagada,
anomenada també calç morta o calç amarada.
La calç apagada
forma una pasta que, a través del CO2 de l’atmosfera, torna a formar el
carbonat originari, establint tot un cicle complet. El gran avantatge d’aquest
conglomerant sobre l’argila és que no perd les propietats en presència
d’aigua. (OH)2Ca + CO2 = CO3Ca + H2O.
No totes les
calcàries es couen amb la mateixa facilitat, ja que influeixen en la rapidesa
del resultat el grau de porositat de la pedra i la proporció d'aigua que
continguin. Les pedres poroses es couen més fàcilment que les compactes, perquè
la calor penetra aviat fins al centre, a la vegada que els gasos, resultat de
la calcinació, troben fàcil sortida. El vapor d'aigua accelera la descomposició
de la calcària, ja que facilita el despreniment de l'anhídrid carbònic.
En la calcinació
de les calcàries cal adoptar precaucions amb la marxa del foc. Per descomptat,
tractant-se la cocció d'una reacció química, la temperatura no pot ser inferior
de la necessària perquè el despreniment de l'anhídrid carbònic tingui lloc,
convé arribar a aquesta amb lentitud. No convé tampoc que la temperatura sigui
molt superior a la adient, no només per la major despesa que originaria, sinó
també perquè les pedres es podrien reduir a fragments petits que s'oposarien a
la marxa regular de la flama. S'ha d'efectuar la calcinació d'una manera
regular, perquè els descensos bruscos de temperatura fan molt difícil, i de
vegades impossible, el despreniment complet de l’anhídrid carbònic; sent la
causa d'aquests descensos dels corrents d'aire a l'interior del forn, és
recomanable que aquests tinguin el menor nombre possible d'obertures, i que
aquestes estiguin disposades en els llocs que originen menys perjudicis.
CLASSIFICACIO DEL FORNS
Per la forma
d'escalfament:
- Amb combustible
sòlid.
- Amb combustible
de gas
Pel tipus de
procés:
- Intermitents.
- Continus.
Per les
disposicions del material pel que fa als productes de combustió:
-Per flama
-Per capes
Pel tipus de flama
- De flama llarga
- De flama curta
FORNS TROBATS DINTRE EL TERME DE
CASTELLAR
Per ordre
d’antiguitat, els hem classificat com:
Forns
intermitents
Forn d’olla o de
llenya
Forns continus
De túnel tipus
Hoffman vertical
FORNS INTERMITENTS
S'entén per forns
intermitents aquells que necessiten una interrupció entre els cicles de cocció.
L'esquema del procés és:
- Entrada dels
productes.
- Preescalfament.
- Cocció dels
productes.
- Refredament
dels productes.
- Sortida dels
productes.
FORN D’OLLA O DE LLENYA
De combustible
sòlid, Intermitents. De flama llarga, temperatures de treball: a 800° C
S’havia de buscar
un marge de terra argilosa, de manera que s‘hi podia accedir tant per dalt com
per baix, d’una altura en relació directa a la grandària que se li volia donar
al forn. Tot el conjunt era soterrat a l’interior del talús i consistia
essencialment d’un pou de 3 m de diàmetre per 6 o 8 m de profunditat,
aproximadament, tenia forma gairebé cilíndrica anomenada canó. De parets
gruixudes adossades al vessant, la part frontal anomenada portella, és la zona
més prima i també la més feble, amb alguns forns es reforçava amb paret de
maçoneria i amb contraforts.
A la part
inferior del canó i per sota del nivell de la base del marge, s’obria un clot
anomenat l’olla del forn, o cul de l’olla. Consistia en una mena de caldera
excavada, de base rodona amb repeus o graó anomenat banqueta, que era on es
recolzaven les pedres per coure.
Per comunicar el
canó amb l’exterior es construïa la boca, espècie de finestra anomenada porta
que s’obria per sota del nivell de la base del marge i a l’altura del vorell de
l’olla, dit conducte o volta quines dimensions eren les necessàries per
entrar-hi les persones a treballar. Abans de poder carregar el forn era
necessari entrar la pedra per la volta de la portada per fer la falsa volta de
carrega. En el moment de descarregar-lo, la calç un cop s’hagi refredat,
sortirà per la dita volta i durant el procés entra llenya.
En aquest tipus de forn, la seva utilització
era esporàdica i tenien una durada limitada, la raó és que en estar excavats
directa sobre el terreny, quan es coïa la calç també es coïa la paret,
havent-se comprovat que a cada cuita el desgast d’ella era d‘uns 2 cm, i la
part mes feble era la paret exterior “de la portada”. Posteriorment el canó es
revestia amb blocs de pedra seca que es rejuntava amb morter de calç o de fang,
el desgast era el mateix però les parets quedaven intactes degut a la seva
amplada, sovint calia apedaçar els forns quan dita protecció queia i s’havia de
refer.
Quan el forn està
carregat es tapia la porta amb pedra i morter de fang deixant una obertura anomenada
la boca de foc per on es fiquen el feixos de llenya com a combustible Fig.
1
Al costat de la
boca de la porta s’instal·la un porxo per protegir la llenya de la pluja, ja
que un cop engegat no es podia parar; al costat del porxo, en alguns casos,
existeix una barraca on dormien els treballadors.
Durant la cuita, el forn estava a càrrec de
tres homes, els mateixos per a tota la cuita. Es feien torns de dues hores i
mitja de treball i 5 de repòs, que de nit s'aprofitaven per dormir i de dia, si
volien fer-se un sobresou, eren treballades a la pedrera, de forma que, en
certa manera, feien dues feines alhora. Aquests homes estaven 4 o 5 dies
sencers a peu de forn, dormint a la barraca en una màrfega de palla.
En els forns més
moderns la forma de les parets interiors són ovalades perquè obliga a
concentrar la combustió a mesura que es van refredant, aconseguint així que
tots els trossos de calcària estiguin pròximament a la mateixa temperatura.
FORNS
CONTINUS
De combustible
llenya, procés continu, de flama llarga temperatures de treball: 1.000° C
A l’any 1945 es va posar en marxa un nou
forn d’idèntiques característiques.
De combustible
gas pobre (cremant la llenya en poc oxigen per transformar-la en òxid de carbó,
en un gasogen muntat al costat) procés continu, de flama llarga temperatures de
treball: 700°.
A
l’any 1960 es van transformar en:
De combustible carbó, procés continu, de capes
i flama curta temperatures de treball: 700° C
FORNS CONTINUS (A)
El funcionament
continu dels forns es caracteritza pel desenvolupament ininterromput de la
cocció i la possibilitat d'efectuar les diferents etapes, entrada dels
productes, preescalfament, cocció, refredament i sortida sense variar el ritme
de la producció.
Els forns estan
construïts per un mur troncocònic, les seves parets estan formades per dues
estructures concèntriques bens separades per un espai bastant considerable que
s'omple d'argila, per ser mala conductora de la calor, sempre que estigui ben
piconada; la paret exterior es construeix amb pedra calcària carejada i lligada
amb morter de calç. La part final de dita paret i el ràfec que suporta la
passarel·la que corona el forn, així com la plataforma per carga del forn, la
xemeneia, així com als fonaments del forn i les voltes dels passadissos de
descarrega de la part baixa del forn, estan fets de maons amb morter de calç.
La paret exterior esta lligada amb cèrcols i travesses de ferro, per
reforçar el conjunt. L'interior, anomenat camisa, està format de maons
refractaris de gruix considerable, i de maons ordinaris a la resta. Amb aquesta
disposició s'aconsegueix, d'una manera econòmica, donar a les parets del forn
suficient gruix perquè la pèrdua per radiació sigui la menor possible. Les
parets del forn tenen uns forats con a registre per controlar la marxa del foc
tancades per rampilles de ferro.
El forn es
divideix en tres parts principals, a més de la carga i descàrrega: fogaina ,
càmera de foc o ventre i xemeneia.
Les quatre fogaines es disposen a 90º
cada una, treballen lateralment i estan per sota de la zona de cocció, a un
terç de l’altura, la fogaina està formada per dos compartiments separats per
una graella: en el superior té lloc la combustió, l’entrada del combustible ”un
quart d’un feixos de llenya a cada boca” i l'inferior serveix de cendrer, els
dos compartiments han d'anar proveïts de portes. El ventre és la part del forn
on té lloc la calcinació de la calcària, i la xemeneia té una altura suficient
perquè el forn tingui un bon tir.
El concepte és
tenir una zona de foc el més fixa possible, mentre el material es mou per
gravetat mitjançant la càrrega de pedra calcària per vagonetes periòdiques i
les de descàrrega de vagonetes plenes d’òxid de calç, això s’aconsegueix a través d’un corrent d’aire
que es regula per portes a la sortida de la calç. El corrent d’aire entra i al
mateix temps que refreda el material, aquest es reescalfa arribant a la zona de
cocció, l’oxigen es combina amb el combustible fent que la flama surti de la
fogaina i penetri entre les pedres, aconseguint una cocció òptima en la part
central del forn, a partir de dita zona els fums i part de l’aire no cremat
circula en sentit contrari al material. S'utilitza com a font tèrmica la calor
recuperada del forn i es pretén que la pedra es reescalfi i perdi el seu
contingut en aigua l'estructural augmentant la temperatura de manera
progressiva.
FORNS CONTINUS (B)
Els forns estan
construïts per un mur cilíndric, les seves parets estan formades de dos
embolcalls de les mateixes característiques de l’anterior amb algunes petites
diferències. El mur exterior és de pedra seca carejada i està lligada sols amb
cèrcols de ferro. La xemeneia pel tir era de ferro.
El forn es va
concebre per treballar amb gas pobre, té els avantatges d’aprofitar combustible
de llenya i no tenir impureses, com cendra, transformant el combustible en òxid
de carboni a través d’un gasogen muntat al seu costat i alimentat amb feixos de
llenya triturats.
El CO s’injecta
al forn i junt amb l’oxigen de l’aire reescalfat, s’encén fent una flama
llarga. Els tubs de gas entren dintre del forn amb un número de deu i regulen
el foc segons convingui; el tiratge, com el cas anterior, també és mot
important.
GASOGEN.
De combustió de
llenya, procés continu, de flama llarga, temperatura de treball 700º C, de
tipus llit mòbil i contracorrent o també anomenat de contracorrent, de corrent
ascendent o tir directe. Combustible: feixos de llenya triturats.
El gasificador
estava construït per un mur cilíndric de pedra seca carejada, el conjunt
compost de:
Alimentador,
tremuja d’alimentació i vàlvula de comporta hermètica, per l’entrada dels
residus forestals dintre la caldera i tapa hermètica de la caldera. Càmera de
destil·lació. Fogaina. Graelles. Cendrer amb tapa hermètica. Adossat a les
parets i per la part exteriors tenia dues vàlvules de comporta hermètiques amb
obertura graduable, una per la presa de l’aire situada per sota la graella i la
segona per la part alta de la caldera per la sortida del gas.
Concepte
És una
gasificació termoquímica d'un combustible sòlid com els residus forestals
triturats. Permet la seva transformació en un gas combustible al sotmetre'l a
elevada temperatura en un mitjà de gasificació com l'aire. La gasificació té
principalment tres etapes: piròlisi, oxidació i reducció.
Piròlisi
Anomenada també
descomposició tèrmica, carbonització o destil·lació. El combustible, a l’entrar
al gasificador, s’asseca pels gasos calents presents a l'interior del reactor i,
quan les partícules de combustible arriben a una temperatura determinada (400º
C pel cabo), comença la piròlisi, on mitjançant la calor el combustible sòlid
es descompon en una barreja de residus carbonós líquid, que són quitrans i
gasos formats per hidrocarburs volàtils.
Oxidació del Combustible
La calor
necessària per assecar el combustible és obtinguda per la combustió parcial i
total d'una fracció de combustible sòlid.
Reducció i gasificació
En aquesta etapa,
tenen un conjunt de reaccions sòlid-gas o gas-gas, per mitjà de les quals els
líquids i vapors es converteixen en gas. Aquestes reaccions comencen a fer-se
quan la temperatura dels residus sòlids carbonosos arriben al 700º C.
El gas pobre
consisteix en un 40% aproximadament de gasos combustibles, principalment
monòxid de carboni, hidrogen i una mica de metà. La resta no és combustible i
consisteix sobretot en hidrogen, diòxid de carboni i vapor d'aigua. A la part
alta del gasificador té lloc l'escalfament i piròlisi de la càrrega, com a
resultat de la transferència de calor, per convecció forçada i radiació, de les
zones inferiors. Els quitrans i productes volàtils produïts durant aquest
procés són transportats pel corrent de gas. Es remouen les cendres del fons del
gasificador.
Els principals
avantatges d'aquest tipus de gasificador consisteixen en la seva simplicitat,
alta proporció de carbó vegetal cremat i intercanvi intern de calor que motiva
unes baixes temperatures de sortida del gas i alta eficiència de l'equip i
també la possibilitat de funcionar amb molts tipus de càrrega (serradures,
closques de cereals, etc.).
Els principals
inconvenients provenen de la possibilitat que es produeixin
"xemeneies" que pot motivar la sortida d'oxigen i situacions
explosives perilloses i problemes relacionats amb l'eliminació de líquids
condensats que contenen quitrans. Això últim té poca importància si el gas
s'empra per a aplicacions directes de la calor, en aquest cas els quitrans
simplement es cremen.
FORNS CONTINUS (A- B) PER CAPES
Posteriorment,
per problemes de subministrament de llenya i el baix rendiment del gas pobre,
els dos forns es van modificar amb forns a flama curta.
La pedra calcària
i la hulla o coc es tira dintre el forn per capes alternades, el conjunt va
baixant per gravetat i a l’arribar a la càmera de foc al estar la pedra
sobreescalfada, així com el carbó, aquest comença a desprendre gasos que s’inflamen
a través de l’oxigen que porta l’aire també reescalfat.
L’inconvenient
d’aquest procés és que l’òxid de calç està barrejat amb les cendres del
combustible.
Amb posterioritat
s’hi van instal·lar uns ventiladors per regular el tir, traient les xemeneies.
FORNS DE CERÀMICA
La raó de ser de
la ceràmica, així com la seva importància, es basen en el fet que la cocció de
la pasta prèviament modelada provoca una modificació fonamental en les seves
propietats, donant lloc a un material dur de consistència pètria,
inalterabilitat de forma, elevant la seva duresa i resistència mecànica,
resistent a l'aigua i als productes químics i que posseeix, a més,
característiques excel·lents i molt diversificades.
La cocció dels
productes ceràmics constitueix, en conseqüència, l'etapa més important del
procés de fabricació. En aquesta fase es posa de manifest si les operacions o
etapes de fabricació anteriors s'han desenvolupat convenientment i si el
producte cuit ha adquirit les propietats i característiques desitjades.
Quan s’escalfa
entre 700º i 800º C es contrau i agafa duresa i resistència perquè la sílice i
l’alúmina comencen a formar un silicat. Aquests canvis es completen entre
els 900º i els 1.000º C.
Si la cocció es
fa lentament, es millora la qualitat, però amb això augmenten els costos de
combustible.
CLASSIFICACIÓ DELS FORNS
Per la forma
d'escalfament:
- Amb combustible
sòlid.
- Amb combustible
líquid.
Pel tipus de
procés:
- Intermitents.
- Continus.
Per les
disposicions del material pel que fa als productes de combustió:
- De flama llarga
- De flama curta
Les temperatures
de treball solen ser les següents:
- Productes
rajoles i teuleria: a 1.000° C
- Terrissa i gres
ceràmic: 1.000° a 1.300° C
- Refractaris i
vitrificació: 1.300º a 1.500º C
FORNS TROBATS DINTRE DEL TERME
DE CASTELLAR
Per ordre
d’antiguitat, els hem classificat com:
Forns
intermitents
Terrissaire
Rajoleria o
teuleria
Forns continus
De túnel tipus
Hoffman horitzontal
FORNS INTERMITENTS
S'entén per forns
intermitents aquells que necessiten una interrupció entre els cicles de cocció.
L'esquema del procés és:
- Entrada dels
productes.
- Preescalfament.
- Cocció dels
productes.
- Refredament
dels productes.
- Sortida dels productes.
Els temps que
ocupen aquestes operacions no són idèntics i difereixen considerablement segons
el producte a coure i la naturalesa del procés. La cocció ha d'estar adaptada
al producte, és a dir: que les variacions de temperatura amb el temps puguin
ser suportades per les peces sense que apareguin danys.
A causa del
sistema de funcionament d'aquest tipus de forns, els murs i volta estan
sotmesos al mateix cicle de temperatura del material.
TERRISSAIRE
De combustible sòlid, Intermitents. de flama
llarga, temperatures de treball: 1000° a 1300° C
Parlar de forns
antics de ceràmica és complicat. Es tracta de construccions amb una tipologia
molt definida i uniforme, però d’un ús molt ampli en el temps, en un període
que abasta molts segles.
El que passa és
que sovint el propi forn o bé no presenta materials o són escassos i tardans.
En canvi, és freqüent que a les rodalies del forn es trobin materials abundants
de diverses èpoques.
D’aquesta manera,
a la literatura, ens trobem forns molt similars que unes vegades es consideren
ibèrics, altres romans, altres iberoromans, altres alt-medievals, altres
baix-medievals i en algun cas fins i tot moderns.
El segon aspecte,
ara més llastimós, és el seu estat de conservació. Crida fortament l’atenció el
fet que molts s’han destruït al cap d’un temps de la seva excavació. A vegades
per causes naturals, però més sovint a causa de les activitats humanes.
Els forns de què
parlem són forns ceràmics, és a dir, per coure fang, i es destinaven a fer
pots, olles i contenidors, Tots tenen en comú una mateixa estructura: la cambra
de foc situada a un nivell inferior planta circular, en alguns un pilar central
per suportar la graella. El sostre de la cambra té una graella a base de
petites xemeneies excavades al terreny que comuniquen amb la cambra de
cocció, situada al damunt i on hi anaven les peces que s’havien de coure.
Aquesta cambra podia ser oberta (cuita oxidada, amb presència de més oxigen que
el necessari per a la combustió) que dóna lloc a peces de color vermellós, o
tancada (cuita reduïda, sense excedent d’oxigen) que dóna peces grises o
negres. Fig.2
REJOLERIA O TEULERIA
De combustible
sòlid, intermitents, de flama llarga, temperatures de treball:
900° a 1000° C
Els forns de què
parlem són forns ceràmics, és a dir, per coure fang. No està massa clar, però
en molts casos sembla que es destinaven més a peces d’obra: maons i teules, que
no pas a fer terrissa. Tots tenen, com s’ha dit, la cambra de foc situada a un
nivell inferior, de planta rectangular, amb un pilar rectangular central. El
sostre de la cambra té una graella a base de petites xemeneies, excavades al
terreny que comuniquen amb la cambra de cocció, situada al damunt.
El forn es
construïa en un marge entre dues feixes, per sobre s’excavava un pou de forma
quadrada de quatre a sis metres de
profunditat, de manera que quedés a un metre per sobre del nivell exterior de
la par baixa del marge, aquest punt serà la solera de la càmera de cocció.
Per sota del
nivell de la base del marge s’excavava un túnel, fins al principi de la càmera
de cocció (per localitzar el punt s’havia de mesurar), a partir d’aquest punt,
es ramifica l’excavació, deixant un pilar rectangular central que dividiria la
càmera de foc amb dues fogaines, aquestes havien quedar a una profunditat de
mig a un metre més avall del marge de la part baixa. A continuació s’excava per
sobre la fogaina uns arcs rebaixats per poder aguantar la solera de carga, i
entre arc i arc es rebaixarà per poder fer les petites xemeneies que
comuniquen la càmera de combustió amb la càmera de cocció.
En aquest tipus
de forn, la seva utilització era esporàdica i tenien una durada limitada, la
raó és que a l’estar excavats directament sobre el terreny, quan es coïa l’obra
també es coïa la paret interior del forn, havent-se comprovat que a cada cuita
el desgast de les parets era d‘uns 2 cm. i la part més feble era la paret de la
boca de foc. Més modernament aquesta és reforçada per l’exterior amb un mur de
pedra i morter de calç i entre paret i paret el talús s’omplia de terra, per
tenir menys pèrdues de calor.
Normalment al
costat de la boca de foc s’instal·lava un cobert proper per aixoplugar els
treballadors i els feixos de llenya.
A partir dels anys 1930 la demanda d’obra va ser tan gran, que la tècnica
de la construcció de forns van variar substancialment, perquè aquests fossin de
més llarga durada.
La cambra de
cocció i la de foc s’excavava conjuntament i profunditzava fins al cendrer de
la fogaina, a dos metres per sota el nivell exterior. La boca de foc s’excavava
fins a trobar-se amb el vorell del cendrer. Es bastia de maó cru secat al sol
amb morter de fang, les parets de la fogaina, les parets del canó, els arcs per
aguantar la solera i la solera de carrega. Pels arcs, les peces s’emmotllaven
amb forma, perquè la corba fos perfecta, i es muntava dintre el forn, ajudat
per una cintra que desmuntaven una vagada acabat un, i el muntaven novament per
poder construir el pròxim. Entre arcs, s’hi muntaven petits arcs travessés i
entre l’un i l’altre es deixava un espai sense construir, aquest és l’anomenat
forat de la perilla o xemeneia.
La primera fornada serveix per coure totes les
peces de parets i les voltes que han servit per a la construcció de l’interior
del forn, aquesta cuita arriba a 1.300º C per aconseguir la duresa del
refractari i que tingui el mínim desgast.
Les parets
exteriors i la volta de la boca de forn es construïa amb pedra seca i morters de calç. En alguns forns, per
augmentar la capacitat de la cambra de cocció, es construïen dues parets
concèntriques separades, més altes que el marge superior, una de maons sense
coure per la part del canó i la segona de pedra seca i morter de calç, per la
part exterior, l’espai entre paret i paret s’omple d’argila ben piconada, per
poder augmentar la resistència tèrmica, Fig.3.
A la part alta
d’alguns forns hi havia la porta, una obertura a nivell de la plaça per
carregar i descarregar. Alguns forns tenen dues portes, així podien organitzar
millor l‘espai de la plaça.
Com hem dit, la
fogaina, la volta, la solera i el canó es feien de maons crus, o sigui que les
primeres peces d‘obra que es feien a la teuleria servien per construir el forn
i es coïen a la primera fornada.
Damunt dels forns
que funcionaven sovint es solia construir una teulada muntada sobre pilars, per
a protegir l'obra de la pluja. També estava cobert l'espai proper a la boca de
foc, com s’ha dit anteriorment.
CONTINUS
BÒBILA de
combustible sòlid o químic, procés continu, de flama curta, temperatures de
treball: 1000° a 1300° C.
FORNS CONTINUS
El funcionament
continu dels forns es caracteritza pel desenvolupament ininterromput de la
cocció i la possibilitat d'efectuar les diferents etapes, entrada dels
productes, preescalfament, cocció, refredament i sortida sense variar el ritme de la producció.
FORN DE TÚNEL
Els forns de
túnel tipus Hoffman va constituir un progrés considerable en la cocció de
teules, maons i peces foradades, sent el primer de funcionament continu i de
baix nivell de contaminació. És un forn de forma ovalada, presenta dues
galeries paral·leles unides en els seus extrems per càmeres de pas rodones.
El concepte del forn és que està format per una zona de
foc fixa, mentre el material es mobilitza mitjançant vagons que es desplacen a
través de la galeria. Dins del forn es distingeixen tres zones:
-Preescalfament:
en aquesta zona hi ha un corrent d'aire calent procedent de la zona de cocció
que circula en sentit contrari al material, s'utilitza com a font tèrmica la
calor recuperada del forn i es pretén que el material perdi el seu contingut en
aigua (tant l’ absorbida superficialment com l'estructural) augmentant la
temperatura de manera progressiva.
-Cocció: els
cremadors de combustible s'ocupen d'aconseguir la cocció òptima en la part
central del forn.
-Refredament: el
material se sotmet a refredament progressiu, amb l'objectiu d'evitar esquerdes
en les peces per un contrast brusc de la temperatura. Això suposa l'avantatge
d'estalvi de calories en el refredament i preescalfament del forn, a més de
l'economia de mà d'obra en la càrrega i descàrrega dels maons i més rapidesa en
l'etapa de cocció.
El procés de
fabricació del forn va consistir en excavar dues trinxeres de tres metres
d’altura per, aproximadament, de tres d’amplada i separades per un gruix de
terra de tres i mig metres, unides pel seu extrem per càmeres de pas rodones.
Per construir la volta es va muntar un cintra mòbil i es va cobrir amb
refractaris cuit en forma i aquesta suportada per les parets de la trinxera.
Als dos extrems, les parets de les trinxeres estan fetes de maons adossats a la
pròpia paret del marge, per aconseguir que les corbes siguin regulars.
Per sobre la volta es construeix un camal per
portar l’aire reescalfat, d’una cambra a una altra, i per portar el fum a la
xemeneia, al mateix temps que es va tapant la volta deixa uns forats que
comuniquen amb dits conductes i també s’hi deixen uns forats més petits o
xemeneies que comuniquen la galeria amb el pis superior, que serveixen per
l’alimentació de combustible a la càmera de cocció, aquests forats quan el forn
funciona estan tapats amb portelles metàl·liques. Aquest pis es cobreix d'una
estructura senzilla i al mateix temps fa de magatzem de combustible, normalment
carbó de coc.
Procés de funcionament.
La calor emesa
pels maons en refredar serveix per facilitar la propagació del foc i augmenta,
al mateix temps, la seva acció.
Els gasos de la
combustió, abans de sortir, recorren tot el forn, cedint calor als maons, que
han de coure, i preparant-los per la combustió.
El combustible es
tira pels tubs col·locats en la volta del forn, i en caure entre els maons
incandescents aviva el foc. La part encesa de forn forma una espècie de retorta, on el combustible, en caure, desprèn
gasos, que s'encenen al contacte de l'oxigen disponible a l'interior.
El foc avança a intervals de temps molt
petits, i els maons que han de coure entren lentament, uns després d'uns
altres, en contacte amb la flama, el foc s'acosta a ells cada vegada més i
acaben per formar part més tard. El fonamental del forn és obtenir un avanç
lent i progressiu d'un metre en quatre a sis hores, aproximadament. Amb aquest
procediment la calor s'aprofita en les condicions més favorables i
s'aconsegueix una gran economia de combustible, que ascendeix al 60 o 70%
respecte al total consumit pels forns abans descrits.
Fig.4
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada